Dones que parlen de dones

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, el museu presenta la instal·lació temporal ‘Dones que parlen de dones’ dins la seva exposició permanent. A través de la vida i els escrits de 16 dones de diferents èpoques, la instal·lació vol donar visibilitat de manera simbòlica a totes les dones que, al llarg de la història, han lluitat, reivindicat i treballat per defensar la figura femenina dins la societat.

Les figures prehistòriques de dones del Mediterrani occidental. Les figures femenines del paleolític superior i neolític mitjà de la regió mediterrània occidental, els Balcans i el Pròxim Orient, tot i procedir d’èpoques i contextos diferents, comparteixen el substrat cultural de l’ordre simbòlic matern. Apel·len al paper central de l’obra civilitzadora de les dones (maternitat, alimentació, educació i cura) en l’organització material i espiritual dels pobles caçadors recol·lectors i agrícoles prepatriarcals.

L’autoritat femenina a les poblacions iberes. En la cultura ibera, les dones eren les responsables de l’agricultura, les arts i de guarir el cos físic i espiritual: eren metgesses, magues, sacerdotesses, endevines o conselleres. L’espai domèstic tenia una dimensió política perquè era on tenien lloc les relacions socials, que després s’emplaçaven a l’espai urbà. La política ibera era la política de les dones: la de crear i mantenir la vida material i espiritual del grup.

Duoda (803). Va ser una dama d’estirp noble carolíngia del segle IX. El seu marit, Bernat de Septimània, li va prendre els dos fills –Guillem i Bernat–, per anar a viure a la cort de Carles el Calb. Ella per alleugerir el dolor i assegurar-se que aquests tinguessin una bona educació, els va escriure un tractat pedagògic que es diu ‘Manual per al meu fill’, que actualment té molta rellevància històrica.

Comtessa Beatriu de Dia (1140). Va ser una de les grans trobairitz d’Occitània, territori que, al segle XII, s’estenia entre la Loira, l’Atlàntic, els Pirineus i la Mediterrània. Va escriure textos d’amor per al famós trobador Raimbaut d’Orange, el qual va poder conèixer a la cort de Les Baux. Es conserven diverses cançons d’ella.

Isabel de Villena (1430-1490). Es va educar a la cort de la seva tia i cosina Maria de Castella, reina d’Aragó, filla de Caterina de Lancaster. Més tard, va entrar de monja al convent de la Trinitat de València. Allà es va formar i es va fer escriptora. La seva obra més coneguda ‘La Vita Christi’, va ser llegida per moltes dones, entre les quals destaca Isabel la Catòlica.

Caterina Llull i Sabastida (Barcelona, c. 1440-1495). Provenia d’una família barcelonina del barri comercial de la Ribera i els seus pares la van formar com a comptable. En morir el seu marit i assumir el seu negoci, es va convertir en una important empresària mercantil de la Val di Noto (Sicília), coneixedora de la realitat econòmica i del funcionament de les transaccions comercials.

Estefania de Requesens i Roís de Liori (c. 1504 – Barcelona, 1549). Va viure més de vint anys a la Cort de Castella en casar-se amb Juan de Zúñiga, funcionari de Carles V. L’epistolari privat (124 cartes) amb la seva mare Hipòlita Roís de Liori (c. 1479-1546) mostra la potència política de la relació d’amor i autoritat entre mare i filla, el paper d’algunes dones en l’època de pas de la societat feudal a la cortesana i les implicacions de la nobles.

Juliana Morell (Barcelona, 1594 – Avinyó, 1653). Va ser una nena prodigi que des dels cinc anys rebé una educació exquisida, primer a les dominiques i després va fer estudis humanistes i musicals. Més endavant, es va fer dominica a Santa Pràxedes d’Avinyó, on es va convertir en una autora d’èxit amb reculls de poesia, tres tractats d’espiritualitat i mística, un llibre d’història del convent i una autobiografia.

Teresa Claramunt i Creus (Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931). Treballadora del tèxtil, va ser dirigent anarcosindicalista i feminista, una de les militants clau del moviment llibertari català. A Sabadell, fundà un grup d’obreres anarquistes i va organitzar vagues per demanar la jornada de deu hores. L’any 1892, juntament amb Ángeles López de Ayala i Amalia Domingo Soler, va crear la primera societat feminista espanyola, la Societat Autònoma de Dones de Barcelona.

Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera llicenciada en Medicina de l’Estat espanyol (1879) i la primera a exercir la medecina acadèmica. La seva presència a la universitat, juntament amb les seves companyes Helena Maseras i Martina Castells (que no arribarien a exercir), va provocar tal revolució que el seu pare, cap de la Policia Municipal, li posà escorta. Va ser autora de llibres dedicats a la millora de la qualitat de vida de les dones i al coneixement del seu cos.

Rosa Sensat i Vilà (el Masnou, 1873 – Barcelona, 1961). Mestra socialment compromesa, va dedicar la seva vida a la docència i a consolidar l’escola pública catalana. Durant la Mancomunitat, fou nomenada directora de la secció de nenes de l’Escola del Bosc, la primera escola a l’aire lliure de Catalunya. Va dissenyar el pla d’estudis de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, adreçat a dones obreres i de classe mitjana.

Carme Karr Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943). Periodista i escriptora, va ser una de les principals representants del moviment feminista català i burgès de les primeres dècades del segle XX, un feminisme simpatitzant del sufragisme anglosaxó però centrat en l’educació intel·lectual i la professionalització de les dones. Va dirigir diversos diaris i revistes, com Feminal o Acció Femenina, que van ser les plataformes de difusió de les seves idees feministes, catalanistes i pacifistes.

Maria-Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918-1991). Intel·lectual catalana polifacètica i activista política, va estar compromesa amb la llibertat de les dones, la cultura catalana i la justícia social. Prolífica en l’escriptura de diferents gèneres (ficció, assaig i memòries). El llibre ‘La dona a Catalunya: consciència i situació’ (1966) la converteix en una figura d’autoritat a Catalunya i Espanya.

El moviment feminista dels anys setanta. Durant la dècada dels setanta, dones de procedències molt diverses –universitàries, obreres, mestresses de casa, activistes–, iniciaren una revolució sexual, cultural i social, fruit del seu malestar davant de la seva invisibilitat i la violència exercida sobre elles. És a aquest moviment/període que pertany la fotografia que il·lustra els diferents plafons de la instal·lació ‘Manifestació contra la violació i maltractament envers les dones’ (1977), de l’autora Pilar Aymerich.

Textos realitzats pel grup d’expertes del centre de recerca de dones DUODA, de la Universitat de Barcelona, fundat el 1982 per un grup d'estudiants, professores i llicenciades en Història.

Per què celebrem el Dia Internacional de la Dona?

L'any 1977 les Nacions Unides declaraven el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. La celebració però, no ha tingut sempre el mateix sentit, sinó que aquest ha anat variant al llarg dels anys, segons el context històric i les diverses necessitats de manifestar-se amb les quals s’han trobat les dones. En els orígens d’aquesta celebració hi trobem temes tan diversos com la reivindicació de drets polítics –el dret de vot–, manifestacions a favor de la pau –a partir de la Primera Guerra Mundial–, i des de l’inici de la revolució industrial, també la defensa d’unes millors condicions laborals. Però, malgrat les transformacions que ha patit al llarg de la història aquesta data, avui en dia, s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents

Imatges de la instal·lació 'Dones que parlen de dones'