Una locutora ha de saber llegir en veu clara i entenedora els textos d’altri. Al començament aquesta funció la duen a terme actrius i cantants, tot i que aviat noies molt joves se senten fascinades per treballar en el nou invent. Durant el llarg període franquista, la locutora sovint queda reduïda a una veu que acompanya els presentadors estrella, tot i que el sol fet de treballar en un espai públic ja contradiu el mandat del règim que vol alliberar les dones del treball i les vol enviar cap a casa.

A partir dels anys cinquanta comencen a aparèixer guionistes, escriptores de serials i adaptadores de textos dramàtics per a la ràdio. Les dones comencen a fer-se presents a les emissores assumint diverses responsabilitats, menys visibles però igualment necessàries, com ara administratives, telefonistes o encarregades de la discoteca de l’emissora. La presència femenina s’incrementa en tots els perfils professionals.

Editar un programa és decidir-ne els continguts i el to, a més d’intervenir en la presentació. Durant la Transició, algunes locutores i periodistes es fan càrrec de la presentació i la direcció de programes i espais d’entreteniment, assumint fórmules més imaginatives i actuant com a editores en programes propis. Els magazins que barregen informació i entreteniment es van imposant en la programació i en aquest format tant hi treballen periodistes com locutores.

La figura de la col·laboradora externa és habitual en el mitjà radiofònic, com és el cas de Maria Cinta Balagué, la primera locutora de l’Estat espanyol. En general, les emissores acorden una retribució econòmica amb una persona que aporta al programa els seus coneixements en alguna matèria o bé que expressa per antena la seva opinió sobre alguna qüestió concreta. En els darrers anys la figura de la tertuliana és habitual i entra dins d’aquesta categoria professional.

La producció radiofònica és una feina indispensable, menys visible que la locució i la presentació, però cabdal per cercar perfils i personatges concrets que facilitin construir un programa, un debat, una tertúlia, una entrevista, etc. Produir un programa no és gens senzill, la productora ha d’aconseguir que un determinat personatge es disposi a participar en un espai radiofònic i en el format convingut.

Des dels inicis, les dones han treballat en el control de so, un àmbit que requereix una gran responsabilitat: María Ángeles Fernández García es converteix el 1927 en la primera dona tècnica de so de l’Estat. Durant el franquisme, María Jesús Román destaca també en aquest camp, que exigeix anar-se reciclant per adaptar-se als diferents canvis tecnològics.

El periodisme radiofònic no es limita a la redacció de notícies, sinó que omple altres espais informatius. Les periodistes participen en diversos formats radiofònics, com els debats, les connexions des de la unitat mòbil, les entrevistes, els especials temàtics, etc., on deixen constància de la seva professionalitat. Durant els anys de la Transició, les dones que han estudiat periodisme entren a la redacció dels serveis informatius, els quals prenen un protagonisme absolut.

La direcció de l’emissora municipal és una tasca que porta a terme la responsable de la comunicació del consistori, d’acord amb la línia informativa del municipi. Una característica diferencial de la radiodifusió catalana en l’àmbit municipal és la presència de dones periodistes dirigint les ràdios locals. A final de la dècada dels vuitanta, i durant els noranta, un bon estol de dones dirigeixen les emissores municipals, una tendència que ha seguit fins a l’actualitat.

El podcast constitueix un mitjà ideal per retroalimentar la connexió entre qui emet el missatge i qui el rep, atès que es pot accedir als continguts en el moment en què es desitgi. En l’actualitat, totes les emissores tenen un servei de podcast, però aquest format ha inspirat algunes periodistes, que han sabut crear un canal específic per divulgar continguts, assajar noves narratives i introduir en el mercat una altra manera de fer ràdio.