300 Onzes de setembre

El despertar de la consciència nacional

La popularització de l’11 de setembre, en clau reivindicativa, fou obra de la Renaixença. Aquest moviment literari de caire romàntic, iniciat al primer terç del segle xix, precedí i preparà l’eclosió posterior del catalanisme polític del final de la centúria. Una vuitantena de poesies, nou peces teatrals i cinc novel·les sobre el tema es publicaren, sota l’impuls dels Jocs Florals de Barcelona, durant els anys cinquanta i noranta d’aquell segle. Algunes foren signades per grans noms com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Serafí Pitarra. Els historiadors també hi van exercir un paper destacat, ja que tingueren més repercussió pública que no pas els de la centúria anterior. Víctor Balaguer fou la gran figura, però també hi feren una contribució substantiva Mateu Bruguera i Antoni de Bofarull. Un tret comú dels literats i erudits d’aquells moments fou la reclamació de les antigues llibertats i institucions catalanes destruïdes per les armes. L’enderroc de la Ciutadella de Barcelona (1868-1878), llargament reclamat, fou vist pels ciutadans com la destrucció d’un símbol d’opressió.