La mort de Jacint Verdaguer, l’any 1902, havia deixat un gran halo d’admiració vers el poeta. Pòstumament se’n van publicar algunes obres inèdites i l’Obra completa en una edició popular. Als anys trenta, Verdaguer era ja una icona lligada a la catalanitat. El 1931 es va inaugurar el monument a Verdaguer a Montserrat, però determinades veus des del catalanisme conservador, quan es complien 33 anys de la mort del poeta, en demanaven un major reconeixement públic i institucional. 

Com a resposta a aquesta crida, a Folgueroles, el grup Mossèn Cinto de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, dirigits pel vicari mossèn Josep Prat, per mossèn Joan Masoliver i pel Dr. Eduard Junyent, van preparar la inauguració del primer museu verdaguerià per al 25 de juliol de 1936.

L’esclat de la guerra, el 18 de juliol de 1936, va impedir la inauguració del museu. El vicari mossèn Josep Prat va fugir del poble el 22 de juliol; el rector, mossèn Josep Serra, va ser assassinat el 6 d’agost, i mossèn Joan Masoliver, el 2 d’octubre. El projecte del museu a la casa nadiua s’ajornava sine die. Durant la guerra es van continuar fent els tradicionals homenatges a Verdaguer al cementiri de Montjuïc i al peu del seu monument a Barcelona, que van tenir el suport del president Lluís Companys.

La guerra va estroncar les iniciatives de recuperació de la figura del poeta nascudes en el període de la República, però la seva fama va restar intacta. Alguns dels impulsors havien perdut la vida, altres s’havien exiliat a l’estranger, i molts altres intentaven, en un context de preguerra a Europa, acomodar-se a un país desfet.

Cap dels dos bàndols enfrontats durant la Guerra Civil Espanyola va atemptar contra els símbols que recordaven Verdaguer en llocs públics. Però de seguida, el valor identitari de la seva figura i la seva capacitat per aglutinar sensibilitats catalanistes diverses van fer que mossèn Cinto es convertís en un objectiu prioritari per a les noves autoritats franquistes.

Calia reinterpretar l’home i la seva obra, assimilar-lo i adaptar-lo convenientment als argumentaris oficials. Fer-lo poeta espanyol, convertir-lo en una eina clau per atraure al seu projecte catalanistes conservadors d’abans de la guerra.

En un context d’ensorrament de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, la celebració del Centenari del Naixement de Verdaguer va ser la primera gran operació franquista d’utilització política del poeta. Va ser un pla perfectament ordit des de les altes instàncies de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS a Madrid i a Barcelona.

El programa, dissenyat pel departament de Propaganda de la Delegación Provincial de Barcelona, es va iniciar el 23 d’abril (Día de la Fiesta del Libro) amb un acte acadèmic al paranimf de la Universitat de Barcelona, i es va cloure el 3 de juny amb una gran festa a Folgueroles. El projecte va incloure la filmació d’un reportatge que es va projectar als cinemes dins els noticiaris No-Do.

Tota la premsa es va fer un ampli ressò del centenari. A Barcelona, la Biblioteca de Catalunya va organitzar una ambiciosa exposició verdagueriana concebuda per Pere Bohigas. Prop de 9.000 persones es van aplegar a Folgueroles, amb la presència del governador civil i cap del Movimiento a Barcelona, Antonio F. de Correa Véglison, de la resta de governadors civils de les províncies catalanes i del bisbe de Vic, Joan Perelló.

La commemoració es va estendre arreu dels Països Catalans: Vic, Sabadell, Tarragona, Igualada, Lleida, Calella de la Costa, Sallent, Manresa i Mallorca (Palma i Llucmajor), entre altres. Els actes oficials van conviure amb actes promoguts per l’Església –ja fossin d’orientació nacionalcatòlica, franciscana o d’un altre signe–, amb breus locucions en català a la ràdio, amb sentits actes clandestins d’intel·lectuals com Carles Riba, Maurici Serrahima o Josep Maria de Sagarra, i amb la represa de les edicions d’obres del poeta.

Les grans celebracions catòliques

L’Església va practicar un fort activisme verdaguerià que es va traduir en nombrosos articles dedicats a Verdaguer i publicats en revistes, fulls o butlletins religiosos. Els articles reivindicaven el Verdaguer sacerdot, exaltaven la seva poesia de caire religiós i no dubtaven a posar-la en relació amb l’espanyolitat del poeta. Des de la plana de Vic, es va viure amb entusiasme la reconstrucció de la capella de Sant Francesc s’hi Moria, que havia estat destruïda durant la guerra. Verdaguer havia dedicat un llibre sencer a aquest sant i, segons la tradició, Francesc d’Assís s’hauria aturat a la masia Pou de Vida, prop de l’ermita. La benedicció de la primera pedra de la capella va reunir prop de 10.000 persones.

Verdaguer es torna a escoltar a la ràdio

Amb l’entrada dels franquistes, la ràdio, el mitjà de comunicació més important del moment, va passar a emetre només en castellà. Amb motiu del centenari, Ràdio Barcelona va tenir un paper clau en la recuperació del català en les emissions radiofòniques. Alguns dels seus professionals, i personalitats com l’historiador Agustí Duran i Sanpere, van ser prou hàbils perquè la censura no vetés l’emissió de programes dedicats a Verdaguer, que sovint incloïen la lectura en català dels versos del poeta. Van ser especialment rellevants les emissions dels programes Barcelona, divulgación histórica, la versió de radioteatre del poema Canigó, amb guió i direcció d’Armand Blanch, i l’al·locució de Josep Miracle, el dia 10 de juny de 1945 a les sis de la tarda, a l’hora en què va morir el poeta.

La clandestinitat

En contrast amb els actes oficials, es van viure celebracions clandestines en domicilis particulars, en tertúlies o cercles molt reduïts, i al semiclandestí Institut d’Estudis Catalans. En aquestes reunions participaven intel·lectuals que no havien abraçat el franquisme i que estaven lligats al catolicisme de caire catalanista. Destaca l’homenatge a Verdaguer que es va celebrar a casa de l’arquitecte Lluís Bonet, a Barcelona. Bonet havia passat la Guerra Civil exiliat a Sevilla, en zona sota domini dels militars rebels.

Les edicions

Entorn de l’any 1945 es van multiplicar les edicions de les obres de Verdaguer i els estudis de la seva figura i obra, la major part escrites per persones de fora de l’àmbit universitari i algunes des de l’exili. Pocs anys abans, Josep Maria Cruzet, futur editor de Selecta, ja havia promogut l’edició de les Obres completes. Va obtenir el permís de la censura perquè havia passat la guerra en zona franquista i no era considerat persona sospitosa.

Les Obres completes van ser editades, en un sol volum de tapa verda de pell i amb paper de qualitat, amb la condició que fossin escrites amb ortografia anterior a la normalització de Pompeu Fabra. Se’n van fer dues edicions, l’una el 1943 i l’altra el 1946. També són d’aquests anys la primera edició crítica de L’Atlàntida, del 1946, i la reedició de l’antologia de Carles Riba del 1922. El 1949 es van reeditar les Obres completes, ja amb ortografia fabriana. A València, gràcies a l’empenta del catedràtic Francisco Sánchez-Castañer, es va publicar un número extraordinari de la revista universitària Mediterráneo. Guión de Literatura en homenatge a Verdaguer.

En els primers mesos del 1945, coincidint amb els actes del centenari del naixement de Verdaguer, la victòria dels aliats sobre Alemanya i la creença que la dictadura franquista cauria ben aviat van crear grans esperances per a les persones que vivien a l’exili.

A Europa, la commemoració va tenir com a epicentre França, alliberada feia pocs mesos. Allí es va constituir una comissió del centenari sota el patronatge del president de la Generalitat de Catalunya, Josep Irla, presidida per Lluís Nicolau d’Olwer. Es va fer un esforç d’integració de sensibilitats i ideologies que havien estat enfrontades durant la guerra. En alguna de les seves iniciatives, hi van col·laborar des del canonge Dr. Carles Cardó, proper a la democràcia cristiana i exiliat el 1936, fins al comunista Emili Granier-Barrera (PSUC), exiliat el 1939 i primer traductor al català del Manifest comunista.

Es van celebrar actes de commemoració a Perpinyà, amb la participació de Pau Casals, Tolosa de Llenguadoc, Montalban, Montpeller, Lesinhan de las Corbièras, Nimes, Marsella, París, Bordeus… Tant a França com en altres països europeus, la ràdio va donar la notícia de la commemoració del centenari per iniciativa de les comunitats catalanes, i la BBC també hi va dedicar un programa especial.

A Amèrica, els intel·lectuals catalans exiliats a diverses ciutats, amb la col·laboració de personalitats de la cultura dels països respectius, van organitzar grans efemèrides. Arreu del continent es van publicar números extraordinaris a les revistes catalanes dedicats a Verdaguer, i es va promoure l’edició de la seva obra.

A Mèxic, l’editor Avel·lí Artís va publicar el llibre Mossèn Cinto, escrit per l’amic personal de Verdaguer i polític republicà Joan Moles Ormella; Joan Sales va tenir cura de les noves edicions de L’Atlàntida (1945) i Canigó (1948), i Radio Mil va emetre un programa especial amb Josep Carner, Agustí Bartra, poetes mexicans i l’Orfeó Català de Mèxic.

A Colòmbia, es van celebrar a Bogotà els Jocs Florals de la Llengua Catalana en honor a Verdaguer, amb l’assistència de ministres del Govern d’aquell país i de l’alcalde de la ciutat.