La Casa-escuela Pueblo de Cuba

La Ciutat Infantil de Sitges

La Casa-escuela Pueblo de Cuba va formar part d’un projecte més ampli anomenat La Ciutat Infantil, localitzat a la vila de Sitges i que tenia com a missió ajudar a les famílies que fugien de les zones castigades per el conflicte de la Guerra Civil espanyola. Concretament va promoure l’acolliment d’uns 1.350 nens refugiats procedents del front i de les zones més afectades pels bombardejos i el seu acolliment en diferents xalets o  cases. Entre elles,  Can Vilella, que va ser cedida a l’Asociación de Auxilio al Niño del Pueblo Espanyol. Aquesta associació cívica, fundada a l’Havana el febrer de 1937,  ja havia dut a terme accions per recaptar diners i béns d’us quotidià: roba, sabates, llet en pols, material escolar, per enviar-los a l’Espanya republicana i  ajudar a la infància; però la decisió mes important fou ocupar-se de la casa Vilella a Sitges, en la qual els infants refugiats poguessin ser educats i créixer amb la màxima normalitat dins un context bèl·lic.

Sota l’empara i la direcció de la pedagoga i mestra, Rosa Pastora Leclerc, can Vilella acollí, a partir de maig de 1938, entre  50 i 75 nens de 4 a 16 anys vinguts tant del front de la guerra com de ciutats assolades pels bombardeigs. Molts d’ells tenien els seus pares lluitant al front o la família en perill per la imminència de l’avanç franquista. A Can Vilella els nens refugiats van rebre una educació adequada i també roba i alimentació saludable.

Can Vilella. La Casa-escuela Pueblo de Cuba

Es un edifici emblemàtic noucentista situat a primera línia de mar, al passeig marítim de Sitges. L’any 1919 es va encarregar la construcció a l’arquitecte reusenc  Joan Rubió com a residència d’estiueig de la família fins la dècada dels anys 30 i posteriorment, entre el 1938 i 1939, es va cedir a la Asociación de Auxilio al Niño del Pueblo Español com a espai d’acollida per a infants refugiats de la Guerra civil.

La Asociación de Auxilio al Niño del Pueblo Español va ser una associació cívica fundada a l’Havana el febrer de 1937 i que havia dut a terme accions per recaptar diners i béns d’us quotidià: roba, sabates, llet en pols, material escolar, per enviar-los a l’Espanya republicana i  ajudar a la infància; però la decisió mes important fou ocupar-se d’una casa a Sitges en la qual els infants refugiats poguessin ser educats i créixer amb normalitat dins un context bèl·lic.

S’encarregà la feina sobre el terreny a la mestra i pedagoga  Rosa Pastora Leclerc, que va considerar-ho com un repte personal. Rosa Pastora, que tenia ja 50 anys i una llarga trajectòria en l’àmbit educacional, s’involucrà de tal manera en aquell projecte que n’esdevingué l’ànima.

Descobrint la platja

Descobrint la platja

La visió infantil del conflicte

Els mestres encoratjaven als nens a fer redaccions sobre el que havien viscut i sobre com els agradaria que fos el futur un cop acabada la guerra esperant que tot tornés amb una idíl·lica normalitat amb les seves famílies. Les cartes que enviava la mestra a Cuba eren difoses per la premsa i la ràdio i explicaven les dificultats del dia a dia, les dramàtiques situacions que van viure aquells nens , però també la il·lusió i empenta que tenien per realitzar la seva tasca.

Los "pájaros negros" descargan por el pueblo

Los "pájaros negros" descargan por el pueblo

Llegeix les redaccións dels alumnes de la Casa-escuela Pueblo de Cuba

La fi del projecte

El projecte s’acabà de manera sobtada el 16 de gener de 1939 quan l’exèrcit franquista avançava i un camió de la Generalitat de Catalunya va arribar a Sitges a la nit  i es va emportar els nens refugiats, fos quina fos la institució que els acollia i dividits en diferents grups van passar la frontera amb França el 29 de gener. Molts d’ells van fer el pas a peu, portant a sobre les poques pertinences que tenien i sense els seus mestres i cuidadors. Inicialment foren acollits a França i després a Bèlgica per simpatitzants de les organitzacions que els cuidaven. En el moment de la sortida dels nens de Sitges, Rosa Pastora es trobava a Cuba recaptant fons per a l’organització i en saber de la fugida i del camí dels nens cap a l’exili va decidir viatjar a França i portar-los a Cuba, la qual cosa va ser negada pel govern Cubà.  

Sembla ser que des de Bèlgica, alguns nens s’escrivien amb la seva mestra a la qual li deien “Nuestra querida Madrina” per explicar com havien viscut  les tristes jornades de camí cap a l’exili i la voluntat d’anar a Cuba tal com escriu Berta Arocena en un article publicat a la revista Bohemia, titulat “Por el cielo de Sitges ha pasado un avión”.

“Madrinita, si por casualidad fueramos a Cuba, podria harme este favor tan amorosos de traerme a mis Hermanas, las pequeñas, porque mi madre antes de evacuar me dijo que no las dejara de mi mano y ahora no sé donde paran y yo estoy muy triste por no tenerlas a mi lado”