Cecília A. Màntua vista per Eugenie Loutchinsky i Ferran Bosch

A partir del 11 de maig

Cecília A. Màntua 

Cecília A. Màntua (Cecília Alonso i Bozzo, Barcelona, 1909-1974) periodista, dramaturga, narradora, guionista radiofònica i publicista cinematogràfica. Descendent d’una nissaga de treballadors del teatre, era filla de l’actriu Joana Bozzo i del dramaturg Gastó Alonso i Manaut, que signava Gastó A. Màntua, fórmula que l’autora va mantenir com a nom de ploma. La seva prolífica vida professional i creativa abastava la premsa, el cinema, la publicitat, la ràdio i el teatre. 

Abans de la guerra va escriure a Cinegramas, Espectáculos o Films Selectos i va dirigir durant un temps la revista Mujer, que s’editava dins d’El Día Gráfico. El 1934 s’incorporà a la delegació de la productora cinematogràfica RKO com a redactora literària i, als anys cinquanta, esdevingué cap del departament de publicitat de la Paramount. Va treballar com a supervisora d’ambientació a Emissora Films d’Iquino. A Ràdio Barcelona estrenà, el 1936, la primera obra de teatre, Ha passat una oreneta… En la postguerra continuà el radioteatre amb un bon grapat d’obres de caire i valors temàtics convencionals, entre les quals destaquen La Pepa maca (1954, editada el 1959); Princesa de Barcelona (1959); Maria Coral, la pessebrista (1961), i Història d’un mirall (1966). Va introduir a les sales del Paral·lel musicals amb tocs cinematogràfics. 

En els primers anys de la postguerra, Màntua va col·laborar a introduir en els teatres del Paral·lel un tipus d’espectacle musical que manllevava formes i temes a l’opereta i al cinema, i que pretenia renovar les varietats aportant-hi un toc de cosmopolitisme. No obstant això, l’obra dramàtica de Màntua escrita en català es va desenvolupar sempre en el marc de la literatura de consum, sobre esquemes molt convencionals i amb la nítida intenció de preservar i reforçar uns determinats valors morals (la família, la laboriositat, l’abnegació, etc.). Després del 1939 va continuar participant en revistes destinades preferentment al públic femení i en publicacions sobre cinema.

Era una dona polivalent per a l’època, que va decidir trencar amb el rol i els estereotips de la dona del segle XX i dedicar-se principalment a la vida laboral, cultivant èxits amb les seves estrenes d’obres dramàtiques. El seu teatre, sentimental, costumista o vuitcentista, tingué un gran èxit de públic. Des del 1950 feu guions per a Ràdio Barcelona sobre temes musicals, literaris i d’altres. La seva primera obra coneguda de teatre en català es va estrenar a Ràdio Barcelona, i després de la guerra fou autora d’un estimable nombre d’obres de radioteatre, tant en català com en castellà, habitualment produïts i interpretats pel quadre d’actors de Ràdio Barcelona, que dirigia Armand Blanch.

Retrats

Retrat de Cecília A. Màntua (1935), obra de Ferran Bosch Tortajada El

Retrat de Cecília A. Màntua (1935), de Ferran Bosch Tortajada

 

El Retrat de Cecília Màntua és una obra realitzada pel pintor valencià Ferran Bosch i Tortajada (Vila-real, 1908 – Key West, 1987), un dels il·lustradors més internacionals i més cotitzats en el món del disseny de moda. L’estil i, sobretot, els motius recurrents dels dibuixos en són el senyal d’identitat. Els models femenins, estilitzats, esnobs, frívols, de traç fi, encerten de ple amb el gust estètic de l’època. Ben aviat es traslladà a París i posteriorment a Nova York, on treballà per a les revistes Vogue i Harper’s Bazar, entre d’altres. Va ser un col·laborador gràfic habitual dels més importants creadors parisencs de l’alta costura, des de Cristóbal Balenciaga fins a Christian Dior, les dissenyadores franceses Germaine Lecomte, Marcelle Chaumont i Jeanne Paquin, el modista grec Jean Dessés, Pierre Balmain o la dissenyadora de cosmètics Elizabeth Arden, entre d’altres. Així, es creà un nom propi en el món del disseny. El modista Hubert de Givenchy reconeixia a les seves memòries que els primers passos que va fer en el disseny de moda van estar inspirats per la imitació constant dels dibuixos de Bosch. 

Durant l’etapa a Barcelona exposà en diferents ocasions a les Galeries Laietanes i a la Sala Parés, on va mostrar l’important col·lecció de sofisticats retrats de dames de l’alta burgesia o d’artistes del moment, com és el cas del retrat de Cecília Màntua.

Retrat de la Srta. Cecília A. Màntua (1936), obra d’Eugenie Loutchinsky

Retrat de la Srta. Cecília A. Màntua (1936), d’Eugenie Loutchinsky

 

La pintora russa Eugenie Loutchinsky (Sant Petersburg, 1878 – Brussel·les, 1974) va pintar l’obra Retrat de la Srta. Cecília Màntua, que va presentar a l’exposició que celebrà a les Galeries Laietanes, al maig del 1936. Eugenie Loutchinsky (sovint escrit Euphrasie) va estudiar pintura a Berna, a Itàlia i a Sant Petersburg i fou membre de la Societat d’Artistes de Sant Petersburg. Durant la Primera Guerra Mundial va emigrar a Finlàndia i, el 1924, es va instal·lar a viure a París, on es va vincular a la intel·lectualitat literària russa, i va començar a viatjar sovint a l’Estat espanyol. Al llarg d’aquesta etapa, va viure períodes de necessitat i dificultats per dedicar-se a la pintura. Fins que, el 1926, es va exposar al Saló dels Artistes Francesos el retrat que havia fet del cardenal Desire-Joseph Mercier, primat de Bèlgica, que va donar a l’artista una reputació de retratista de gran talent. Aviat es va traslladar a Maó, on començà a retratar la burgesia i l’aristocràcia de l’illa.

Loutchinsky, un cop a Espanya, va viure en diferents llocs, des de València fins a Granada, passant per Barcelona, ​​​​​​Madrid, Sevilla i l’illa de Mallorca. A les diferents localitats on va viure, sempre de manera temporal, organitzà exposicions i va donar classes particulars de dibuix i pintura. A Granada i Sevilla, el 1926, va presentar quatre quadres a l’Exposició de Belles Arts de primavera; el 1927 exposà a Brussel·les i el 1929, al Saló dels Artistes francesos. Al novembre del 1931 exposà a l’Ateneu Mercantil de València, al març del 1933 al Círculo de Bellas Artes de la capital valenciana i, l’any següent, a l’Exposició Nacional del 1934, entre d’altres. Exposà individualment a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1935 i el 1936. La premsa de l’època la començà anomenar «la russa espanyola» i aplaudí els retrats de l’artista, que aconseguia captar el caràcter i la personalitat, tal com manifesta el pintor Ricardo Baroja.

El 1936, durant la Guerra Civil, fou detinguda i deportada a França. Tot i que va extraviar-se una part important de la seva obra, amb els quadres exportats va organitzar a Brussel·les, a la redacció del Butlletí d’Europa de l’Est, l’exposició «La imatge d’Espanya», que va tenir un gran èxit, i seguidament s’establí definitivament a Brussel·les, on fins pràcticament la seva mort es dedicà a la pintura, sobretot als retrats, les natures mortes i els paisatges de ciutats.

Galeria d'imatges