A finals de febrer del 1916 es va fundar a Barcelona el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, la missió del qual era recollir diners i enviar material per ajudar els catalans que lluitaven amb França a les trinxeres. El Comitè representava també la unitat dels diferents sectors catalanistes en aquesta missió. El doctor Solé i Pla era un dels vocals, però la seva implicació el va fer aparèixer com el president de facto de l’entitat. Entre les coses que va enviar el Comitè de Germanor hi havia petites insígnies o llacets, amb la bandera catalana, sense l’estel, que els qui compartien el sentiment catalanista duien enganxats a la camisa.

Amb tot, dur qualsevol altre pavelló que no fos el de la Legió Estrangera francesa al front no estava permès. Si algú duia una bandera, banderí o emblema, se l’havia de desar a la motxilla i el podia contemplar en les hores de repòs, però no pas fer-lo visible en una posició de trinxera i encara menys enmig d’un atac. És clar que difícilment cap combatent no estava disposat a córrer amb una bandera que no era la francesa, perquè s’arriscava a la presó i a un consell de guerra. D’altra banda, encara que n’hi havia, no era habitual que ni els combatents catalans, ni el conjunt dels espanyols, ni d’altres nacionalitats en duguessin a sobre. El motiu era obvi, a part dels riscos que podia comportar mostrar-la: una bandera era un pes inútil a la motxilla i això al front no era cap estupidesa. Només un combatent molt ideologitzat per la causa que fos s’ho podia permetre.

En el cas dels combatents catalans, legionaris o voluntaris, no hi ha constància en la seva correspondència relativa a banderes estelades. La referència a aquestes en un parell d’articles a la premsa barcelonina dels anys trenta fou, molt probablement, una maniobra propagandística a posteriori. Però no es pot descartar, és clar, que alguna insígnia estelada de les que ja començava a usar des de la tardor del 1915, més enllà de la mateixa bandera que ara s’exposa, en l’entorn de Solé i Pla pogués arribar a algun combatent.

Segons el relat de Solé i Pla, després d’aquell 11 de setembre de 1915 i «de fer acte de presència al monument d’en Casanovas, s’envià al front de guerra a França que un entusiasta catalanista dels nostres rengles, en Campanyà i Mas, tremolà a Belloy-en-Santerre al entrar-hi a la baioneta al Regiment de Marxa, allí morí ell i altres, fou embolcallat per la senyera estimada; anys després retornà trossejada i tacada de sang catalana a les nostres mans. Aquella senyera de la Catalunya republicana on posàrem l’estel que en Pau Claris deia que lluïa al cel de la llibertat catalana va batre’s en terra de França portada pel ferreny braç de nostres voluntaris».

No es pot descartar que un dels tres voluntaris catalans desconeguts fos el xicot barceloní Camil Campanyà i Mas (1892-1916), allistat a la legió a finals del 1915. Campanyà es va allistar a la legió estrangera després del seu exili a Santiago de Cuba, on havia fugit de les autoritats espanyoles per raons polítiques. Coneixia Vicenç A. Ballester i fins i tot escrivia articles al setmanari radical La Tralla del darrer. El cas és que Campanyà va entrar en combat a Belloy-en-Santerre, al Somme, al nord de França el 4 de juliol de 1916. Dies després, la Legió Estrangera francesa el va donar per desaparegut.

En el seu relat, el doctor assegurava que la bandera estelada havia embolcallat el cos de Campanyà. Aquest aspecte sembla més aviat una imatge, una recreació mitificada d’un moment que ell no va veure. D’altra banda, el jove catalanista fou donat per desaparegut, així doncs el que va passar en aquell moment amb la bandera és una incògnita.