Com va tornar l’estelada a mans del doctor no se sap. Ara bé, va tornar. I és lògic que, essent el president del Comitè i la persona amb més contacte amb els voluntaris, en fos el receptor. Entre el 1917 i el 1920, Solé i Pla fou també president de la Unió Catalanista. Va prendre, així, el relleu al doctor Martí i Julià, que havia estat al capdavant de l’entitat entre el 1903 i el 1916. La seva tasca com a cara visible del Comitè de Germanor fou l’element que el dugué a la presidència. Malgrat la voluntat d’internacionalització del plet català quan la Primera Guerra Mundial va acabar a Europa, els aliats no van donar suport a les demandes catalanistes. Es digué que dotze mil joves havien combatut a la Legió Estrangera francesa. En realitat foren un miler. Però tampoc això no serví de res. La campanya per un Estatut d’Autonomia de la tardor del 1918 i l’hivern del 1919 fracassà i les aspiracions separatistes no van ser escoltades a la conferència de Pau de París.

Durant la dècada dels vint, Solé i Pla es dedicà a la seva professió de metge i a les seves dèries personals i es va mantenir allunyat de la política. L’any 1932 el seu gran amic Francesc Macià (1859-1933) li va demanar de figurar a la candidatura de l’Esquerra Republicana de Catalunya de cara a les eleccions del novembre del 1932, les primeres al Parlament de Catalunya. Solé i Pla hi accedí, tot i deixar clara la seva intransigència nacionalista, que l’allunyava de perfils més republicans com Lluís Companys (1882-1940). Fou escollit diputat i es va vincular a diverses comissions dels departaments de Cultura i Sanitat, amb Ventura Gassol (1893-1980) i Josep Dencàs (1900-1966) de consellers, sempre doncs amb l’ala més nacionalista de l’ERC. Entre altres projectes vinculats amb els desafavorits, va promoure i presidir el Segell Pro Infància, que recaptava fons per a la sanitat infantil.

En començar la Guerra Civil, el doctor va ajudar a protegir el patrimoni català i eclesiàstic, com el mateix cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), entre d’altres. Perduda la guerra, a finals del gener del 1939, amb la seva esposa, les dues filles, Euda i Núria, i la seva néta de vuit anys, Núria, filla de la primera, va fugir amb unes poques maletes. L’exili va dur-lo a Barranquilla, Colòmbia, on va continuar exercint de metge, dedicat sobretot a ajudar les comunitats indígenes i a la botànica com a catedràtic a la Universitat de l’Atlàntic i director del Museu d’Història Natural del Departament de l’Atlàntic a Barranquilla. Solé i Pla va morir enyorat de Catalunya el 1950 i la població local li reté un sentit homenatge per la seva tasca mèdica.

Vers aquell mateix any, la Núria, la seva filla petita, va tornar a Barcelona a temps per salvar les propietats de ser subhastades. I va recuperar els mobles que havien deixat en un guardamobles. Aquests eren importants perquè, abans de morir, el doctor va deixar explicada en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. El doctor era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès. I una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris.

En una de les quartilles, Solé i Pla anotà: «en les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre tremolà en [Campanyà] on va morir deixant-la tacada de sang». Una vegada retornades de l’exili i establertes a Barcelona, les germanes Núria i Euda van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, propietat i consulta del doctor, on van viure fins a la mort. Allí van romandre fins que, en el moment d’elaborar la biografia del doctor i després de llegir les quartilles, la néta, Núria Clapés Solé, que encara viu en aquest pis, i el seu marit, Marçal Gols, van recuperar la bandera de les golfes.