Mussolini va invertir a Espanya molt més del que la pírrica victòria al costat de Franco li retornaria. Però això només es va fer palès després de l’entrada d’Itàlia en la Segona Guerra Mundial. Fins llavors el Duce va treballar per no perdre les seves opcions a la Mediterrània occidental, on el resultat de la contesa havia millorat la seva posició estratègica. Per això, un cop acabada la guerra, intentà deixar de banda les seves desavinences amb Franco. El viatge triomfal de Galeazzo Ciano en terres d’Espanya, al qual tant els mitjans italians com els espanyols van donar una cobertura insòlitament coincident, va reflectir aquesta fugaç convergència i el ministre d’Exteriors italià va ser rebut amb tots els honors per un pletòric Caudillo.
Molt aviat, però, van sorgir altres discrepàncies arran de les diferents actuacions dels dos caps de govern en el tauler geopolític internacional. L’entrevista de Bordighera (12 de febrer de 1941) va deixar clar a Mussolini que Franco estava més que disposat a entrar en la contesa com a aliat de les potències de l’Eix, però sota condicions que no eren assumibles ni per Roma ni per Berlín. La cara seriosa del Duce, posant amb Franco i Serrano Suñer, sembla reflectir aquesta consciència tardana.
Queda el relat de la campanya dels legionaris italians «segons Mussolini» a les sales dedicades a la Guerra Civil Espanyola de la Mostra della Rivoluzione Fascista: una ostentosa exhibició de protagonisme que, sobre el terreny, mai no va arribar.
