En els seus orígens, els almogàvers eren muntanyencs i pagesos que lluitaven a les terres de frontera entre cristians i musulmans, a la recerca de botins. Amb el temps, van esdevenir tropes mercenàries i, a les guerres dels segles XIII i XIV, van representar una part determinant dels exèrcits catalanoaragonesos. Combatien a peu i lleugerament armats. Atacaven de sorpresa, i amb gran violència, amb la qual cosa sembraven el terror entre els enemics. A les batalles campals, no respectaven les regles, mataven els cavalls, feien caure els cavallers i els mataven. En el cas de guerres de llarga durada, viatjaven amb dones i fills.
«e les gents de Messina qui els veeren tan mal enrobats e ab les antipares en les cames e les avarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: -A, Déus! E com havem haüts goig perdut! ¿E què gent és aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? No ens en cal gran compte fer. E si aitals són aquells, del rei d’Aragó tot atretal-. E los almogàvers qui ho oïren entrebonir dixeren: -Vui serà dia que us mostrarem qui som.» (Cap. 64)
