1933 Les vacances i la societat visual

Les experiències col·lectives de compartir imatges amb eines informàtiques, tenen molt a veure amb l’encís de les vacances, amb la ruptura de la quotidianitat i, la confrontació dels viatgers vers el paisatge exòtic o desconegut.

La societat dels anys trenta començà a conèixer les vacances pagades, fet insòlit en el món del treball. Les classes benestants en gaudien i les imatges començaren, en una elit, a fer-se socialment presents.

Una excel·lent revista, extraordinària en el disseny i la qualitat de les imatges, fou D’Ací i D’Allà, dirigida per Carles Soldevila. Se l’ha etiquetat de revista intel·ligent, refinada, luxosa, educada, renovadora, sempre elegant. Alexandre Cirici va dir-ne que era una de les més editades del món i, sens dubte, la més ben editada en català. Joan Manel Tresserras la catalogà com una de les millors revistes editades mai a Barcelona i de les primeres europees.  La publicació encarnava l’exquisidesa més selecta, la plasticitat més turgent, el goig de la vida resolta d’una burgesia satisfeta d’ella mateixa, que gaudia amb caves i perfums, amb tapissos i sabons, luxe i bellesa. L’article «Reflexions de platja», sense signar, encarna aquest món de bellesa i benestar. Apareix al número extraordinari d’estiu de 1933.

Els crítics ens asseguren que som en una època visual, és a dir, en una època que viu i pensa a còpia d'imatges. El cinema, en primer terme, els anuncis gràfics, els magazines, les revistes d'espectacles abonen aquesta afirmació esdevinguda vulgar. Els ulls prenen la seva revenja sobre les orelles. Les imatges devoren victoriosament les idees. ¿Quin cronista no ha comentat aquest fet en les seves cròniques? Algú ens podria objectar que les imatges no s'han dedicat pas exclusivament a l'assassinat de les idees abstractes, sinó que en moltes ocasions han servit de camí o de vehicle per tal que hi arribessin determinats estaments que, per manca d'instrucció o d'agilitat, eren incapaços d'arribar-hi per llurs pròpies forces. Així, per exemple, a la Rússia dels soviets, s'ha assajat en gran escala d'infondre doctrines i principis, mitjançant les imatges. Pintures murals, cartells, trens sencers coberts d'imatges, pel·lícules, tots els elements susceptibles de ferir la imaginació han estat mobilitzats, per tal de servir un ideari. Però, de banda aquest cas excepcional, convé reconèixer que les imatges que ens volten no solen tenir ambicions transcendentals. ¿En té el cos humà que hem vist enèrgicament revaloritzat per les tendències visualistes de la nostra època? Sense necessitat d'arribar a les mascarades nudistes que sols poden assolir èxit en un país ultra-mecanitzat i superartificiós, com Alemanya, a tots els països d'Europa i América hi ha hagut un increment formidable de la cultura física i una atenció envers la forma humana. El vestit de bany ha estat el passaport d'aquesta tendència hel·lenística. El passaport i la gràcia. Baldament els vestits de bany s'hagin reduït qui-sap-lo i a estones hagin arribat exactament a la mínima expressió, són encara un element decoratiu que permet d'augmentar la bellesa del cos, tot dissimulant-ne imperfeccions de detall. Moltes persones que en la nuesa absoluta serien desagradables de contemplar, o, si més no, produirien un efecte d'harmonia incompleta, gràcies al retoc del vestit de bany, gràcies a un parell de pams de roba, tallats amb solta i acolorits amb oportunitat, esdevenen un espectacle perfecte. I és que una mica d'art i una resta de misteri, poques vegades fan nosa a la raça dels homes... i de les dones. Àdhuc des del punt de vista maligne en el qual, de vegades, es col·loquen els espectadors, cal defensor la romanalla de vestit de bany que encara és de rigor o les platges i a les piscines. 

o és segur que en matèria de sex-appeal o, si us plau un terme més clàssic, de temptació, fossin inferiors les nostres avantpassades, que es banyaven sota llargues vestimentes de llana gruixuda, a les nostres contemporànies que exhibeixen grans superfícies de pell depilada. A les revistes d'espectacle, ¿no heu vist com el nu hi és servit amb parsimònia, fins en els països on hi ha una gran llibertat d'exhibició? El quid de l'interès, més que en la franquesa absoluta, està en la al·lusió velada, en la prometença, en la insinuació. La coqueteria va néixer quan Eva es va començar a vestir, no pas quan passejava tranquil·lament nua pels caminals del Paradís. És per això que el nudisme radical i sistemàtic -el nudisme dels salvatges- és la mort de la galanteria.  Però, deixem aquest tema escabrós i tornem al reialme de l'estètica sense segones intencions. Sovint, a les platges ¡ a les piscines, podem contemplar belles escultures vivents. Rodin certificava que el cos femení és tan admirable com dos mil anys enrere, en temps de Fídies ¡ d'Escopes. Avui, no cal ésser escultor ¡ tenir models a domicili, per a poder subscriure la dita del vell Rodin. Tots estem en condicions d'adonar-nos que a despit de l’auto, del tramvia, de la màquina d'escriure, dels grans magatzems, del telèfon, de la moda magra, etc., etc., el cànon de les formes femenines no s'ha alterat. Perquè tothom o gairebé   tothom, si l'interroguen en abstracte, es declara partidari d'una bellesa andrògina, extremadament prima i apletada.

Però, en la realitat de la platja, descobriu que la Venus de Milo o la Venus de Gnido encara atreuen les mirades ¡ susciten les admiracions. Val a dir que, segons alguns filòsofs que no desdenyen aquests temes, el regnat de la magrícia extrema -ossos i pell - és a les acaballes. S'inicia una reacció que restaurarà el gust de les corbes i de les turgències. Però mentre aquesta reacció no es declara, triomfal, és evident que les platges i les piscines han afavorit, més que les primes autèntiques, aquella raça de primes que els francesos anomenen fausses maigres i, nosaltres, primes plenes.