Un cronista s’informa, llegeix i recull els seus records per confeccionar un relat seguint la seva visió dels fets, que pot ser molt allunyada de la realitat. Muntaner afirma que és dels reis que ha de parlar un cronista, però ell explica la seva vida dins el marc de la història del seu temps. Possiblement com a conseqüència dels seus viatges, Muntaner és un fervorós amant de la seva terra i de la seva llengua, clar senyal d’identitat col·lectiva. La seva visió del món el porta a defensar tot allò que és propi, d’una manera molt hostil envers tot allò que no és català o de la Corona d’Aragó.
«E negú no es pens que en Catalunya sia poca província, ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. [...] D’altra part vos diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d’un llenguatge solament de negunes gents non són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragonesos.» (Cap. 29)
