Les guerres deixen inevitablement una estela de mort i destrucció, que creix com més modernes i devastadores són les armes que s’hi posen en joc. En una guerra total i amb un valor ideològic fort com ara la Guerra Civil Espanyola, les imatges de les ruïnes esdevenen un instrument de propaganda conscient. La premsa sempre parla de les operacions de l’enemic com si la destrucció hagués estat feta deliberadament; no es tracta d’un resultat inevitable dels bombardeigs o les batalles militars, sinó que sempre és un producte voluntari amb una intenció volguda criminal i devastadora. La premsa feixista, particularment, presenta les imatges d’esglésies i altres edificis religiosos destruïts com una profanació intencionada per part del «bolxevisme ateu», i així dóna suport a la interpretació de la guerra com una croada en defensa del catolicisme.
La mirada dels militars té un sentit més pràctic i allunyat; els interessa documentar amb el cinisme dels professionals de la guerra els efectes dels bombardeigs sobre els edificis caiguts, amb indicacions ben precises sobre el tonatge dels explosius i la qualitat constructiva de les cases. Els legionaris també immortalitzen sovint la destrucció, de vegades com a teló de fons dels seus retrats de grup. Acabada la guerra, ells mateixos són els primers «turistes de guerra», que visiten els llocs destinats a esdevenir símbols de la batalla tot just acabada, com ara: l’Alcàsser de Toledo, les trinxeres de la llarga guerra de posicions de Madrid o les ruïnes de Belchite.
