Només la maquinària propagandística s’interessa pels pròfugs i desplaçats. Els legionaris rarament documenten la fuga o el retorn de civils, situacions que tan sols s’esdevenen de forma aïllada. Per a les institucions militars, la qüestió dels pròfugs senzillament no és un tema, ja que és una qüestió que s’escapa de les seves competències. Els diaris, en canvi, en parlen constantment, documenten les fugues precipitades dels civils de pobles assetjats pels «rojos», sobre els quals sempre recau la responsabilitat dels mals i els patiments de la població civil. Els mèrits van exclusivament al bàndol «nacional» quan, gràcies als seus èxits militars, permet la tornada dels desplaçats a casa seva.
L’argument adquireix una connotació del tot especial al final de la guerra, i es concentra en el cas català. Els milicians, en ruta cap a França, són descrits com una horda salvatge en fuga, mentre els seus caps, interessats només a salvar la pell, són representats com a privilegiats, cínics i indiferents als patiments de la pobra gent. Si els civils trien fugir més enllà de la frontera, és per causa de la propaganda enemiga, que acusa els «nacionals» d’executar venjances i represàlies indiscriminades. La guerra ja ha acabat, però l’ús instrumental de les imatges s’allargarà encara durant molt de temps.
