Hitler i Mussolini estaven intentant per tots els mitjans aprofitar la ineficàcia del Comitè de No-Intervenció per acabar la guerra. La qual cosa, pel que fa a Itàlia, va portar a l’enviament d’un cos expedicionari que va engrossir les ajudes subministrades des de finals de juliol i que es va estrenar a la campanya de Màlaga. Es tractava d’un embrió d’exèrcit amb comandaments propis que obeïa als interessos estratègics de Roma i que menyscabava l’autonomia de decisió dels revoltats privant-los, a més, d’un suport que, fins aquell moment, havia estat decisiu en altres fronts. Per a Franco va ser un mal tràngol des del punt de vista polític i militar. Però no tenia cap més alternativa.
Pel que fa a Mussolini, va ser dur per a ell no poder convertir l’ocupació de Màlaga en el primer capítol del seu relat propagandístic sobre la Guerra Civil Espanyola. Però el Duce no va voler comprometre el fràgil acord a què havia arribat amb Londres només feia un mes i per això es va limitar a entusiasmar-se per l’èxit del primer assaig de guerra celere de portes endins.
Perquè la propaganda pogués celebrar obertament la «conquesta» de Màlaga com a victòria feixista, va haver d’esperar que en fos l’aniversari. Fins llavors, el protagonisme d’Itàlia va recaure, per metonímia, en la figura del seu representant consular a la ciutat, les improbables gestes del qual queden il·lustrades fins i tot a les portades de les revistes.
Lliure i curiosa és, en canvi, la mirada «privada» del legionari Lorandi, que s’atura ara en el gest d’un soldat assedegat ara en els símbols dels vençuts, i que es creua, de manera idealment dialèctica, amb una altra representació del conflicte: la que es comença a delinear a través de les imatges professionals dels fotògrafs de l’IstitutoLuce, cridats a documentar la guerra a les ordres de la MissioneMilitare Italiana in Spagna (MMIS).
