Amb l’arribada dels insurrectes a la Mediterrània, la República havia quedat dividida en dos. Franco va haver de decidir si marxar contra Barcelona o València i va optar per aquest segon objectiu, que finalment no va aconseguir. La lentitud de la maniobra dels rebels, després de la fallida ofensiva de primavera, continuava exasperant Mussolini, que va decidir reactivar el flux d’ajuda militar.
A la segona fase de les operacions, el pes de la intervenció italiana va ser considerable, però la travessa de l’Ebre per part de l’exèrcit republicà va obligar Franco a suspendre les operacions en el Llevant. Començava la llarga i cruenta batalla de l’Ebre, al final de la qual el front tornaria a establir-se allà on els republicans l’havien trencat el 25 de juliol.
La forta presència del CTV a la primera línia de foc va permetre que alguns legionaris capturessin imatges de batalles en ple desenvolupament, però també moments d’esgotament de la tropa durant les llargues marxes, imatges molt diferents de les ofertes per la premsa, que finalment podia retratar els alts comandaments italians mentre estudiaven l’acció següent anomenant-los pel seu nom.
Encara més marcada és la diferència en la representació del paper de l’aviació italiana, sempre determinant per al bàndol rebel, si comparem les preses aèries tretes pels militars, esgarrifoses en la seva abstracta «bellesa», amb les il·lustracions de les portades i els seus peus de foto que semblen més de còmics que de cròniques de guerra.
