Després d’una arrencada prometedora, des de mitjan novembre el cop s’havia convertit en una guerra de desgast que irritava profundament el Duce. Això en va motivar la determinació d’enviar reforços substancials a Franco per imprimir una acceleració a les operacions i arribar a una ràpida solució del conflicte. Però la seva estratègia topava de ple amb la tàctica «africanista» del seu aliat, interessat a no deixar viu cap enemic en els territoris que anava conquerint, a costa d’allargar les hostilitats fins que fos necessari. Per això, a fi de centralitzar i canalitzar les decisions relacionades amb la guerra i organitzar la propaganda sobre el terreny, a primers de desembre es va crear a Roma l’UfficioSpagna, que depenia directament de GaleazzoCiano, ministre d’Exteriors i gendre de Mussolini. En tot aquest temps, els autoproclamats «nacionals» continuaven estancats a les trinxeres del front de Madrid.
A l’espera de la notícia de la caiguda de la capital i de proves gràfiques de l’anhelat esdeveniment, que no es va produir fins al final de la guerra, les revistes italianes van omplir les portades il·lustrant escenes de lluites aferrissades que suposadament estaven tenint lloc als carrers madrilenys. El seu dinamisme de còmics contrasta amb la immobilitat de les trinxeres reals, àmpliament documentada a les fotografies oficials. Quantitativament limitada però decisiva per obtenir un emplaçament clau en la defensa exterior de Madrid com Navalcarnero, va ser, en aquesta fase, la participació italiana en el bàndol dels revoltats amb l’Aviació del Terç i una agrupació de carros i artilleria: de la seva primera acció de guerra s’exhibeixen imatges molt poc conegudes.
