Per primera vegada els mitjans de comunicació internacionals van posar en evidència tot allò que passava a Espanya. Era el primer cop que una guerra s’explicava gairebé en directe a través de la ràdio, i apareixia representada d’una manera extraordinàriament àmplia als diaris il·lustrats, als noticiaris i als documentals d’actualitat. Les novetats tecnològiques en l’àmbit de la comunicació van permetre que els tècnics treballessin en condicions molt difícils, gràcies, en primer lloc, a l’ús de càmeres fotogràfiques i de màquines de filmar molt més manejables que en el passat, i que, per tant, es podien emprar en zones pròximes a la línia de foc.
En l’àmbit informatiu, actuen totes les parts implicades en el conflicte, entre elles, Itàlia. Mussolini visionava personalment els noticiaris a la seva residència particular abans que els passessin a les sales. Feia el mateix amb qualsevol fotografia en què apareixia retratat, i amb la majoria de les imatges «sensibles». Moltes de les fotografies oficials que mostrem porten darrere l’escrit: «VISTO DAL DUCE» (vist pel Duce). Es tracta d’un filtre insòlit, fins i tot per a una dictadura: en matèria de propaganda, Mussolini no delegava.
La inversió del règim feixista a l’hora d’explicar de manera persuasiva i convincent els esdeveniments bèl·lics va ser destacable, i va passar en gran part per les mans de l’acció sobre el terreny de l’Ufficio Stampa e Propaganda, compromès a recollir material fotogràfic i audiovisual que servís per nodrir els mitjans informatius italians i estrangers, a més òbviament dels mitjans de les zones que s’anaven «alliberant».
