Els plaers de mirar

Al voltant del llibre antic

A més dels 40 llibres exposats, la mostra presenta alguns materials que ajuden a entendre el món del llibre antic a través dels diferents tipus de suport, les enquadernacions, l’escriptura o la restauració. 
El llibre antic es classifica en tres grans grups: manuscrits, incunables i impresos. Els manuscrits són els llibres escrits a mà. L’aplicació de tinta sobre una superfície llisa dona lloc a una manifestació de text única. Els incunables són els representants del primer període de la impremta, de l’any 1450 al 1500 inclosos. El terme incunable prové del mot llatí incunabula, que significa ‘bressol’. I a partir de l’any 1501, els llibres sortits de la impremta seran sempre impresos, denominació a la qual es pot afegir qualsevol distintiu per concretar-los: el segle, l’origen, la temàtica, etc. Classificats en aquests grans grups, els llibres antics, a més, tenen característiques diferents en funció del seu suport, com s’hi aplica l’escriptura o com s’enquaderna.

Els suports documentals: papir, pergamí i paper

La humanitat ha creat llibres de formes i suports molt diversos, en funció de la disponibilitat dels materials al territori, dels recursos tecnològics de cada època i dels usos a què es destinaven els escrits. En l’antiguitat el rotlle de papir va ser el llibre per excel·lència en el món occidental. El papir s’obtenia d’una planta que creixia a les vores del Nil. Un cop elaborat, s’hi podia escriure amb facilitat, normalment per una sola cara, i solia adoptar la forma de rotlle. Era lleuger i barat, i es va fer servir tant a l’antic Egipte com a Grècia i Roma.

A l’edat mitjana el papir va ser substituït pel còdex de pergamí, obtingut de pells d’animals de peülla. Per obtenir el pergamí s’usaven, sobretot, pells de vaca, vedella, ovella o cabra, que se sotmetien a un procés d’adobament molt complex per convertir-les en un suport flexible i durador, amb una superfície llisa que permetia escriure per les dues cares. El cantó carn (dermis o cara interna) era el més usat per a l’escriptura perquè és més clar i absorbent. I el cantó pèl o flor (epidermis o cara externa) és més fosc, més resistent i més impermeable, per la qual cosa s’utilitzava per protegir els documents. 

Cap al segle XIII es va adoptar el paper, fabricat amb draps usats de lli i cànem, el qual progressivament va substituir el pergamí en la burocràcia, els negocis i les impremtes. El full de paper s’obté per mitjà d’una forma constituïda per una fina trama de filferros o verjures, damunt de la qual es pot cosir una peça metàl·lica anomenada filigrana, que identifica la producció de cada molí paperer. 

L’escriptura

El fet d’escriure ha canviat molt al llarg del temps i en les diverses cultures. Els signes s’han traçat a mà i amb tota mena d’instruments, o s’han estampat mecànicament. També hi ha hagut moltes maneres d’escriure, que han evolucionat i s’han difós, s’han imposat o han conviscut, segons les èpoques i les cultures. La majoria de les escriptures europees han evolucionat a partir de models llatins i, tot i que el nombre de signes i el seu traçat han sofert canvis importants, aquesta relació és ben visible encara en els nostres textos impresos.

La majoria dels documents han estat escrits amb tinta. Les tintes estan constituïdes per tres elements bàsics: pigments, dissolvents i aglutinants. El pigment del color negre s’obtenia des de l’antiguitat de cremar carbó vegetal, i més tard de combinar tanins procedents de nous de gala amb sulfats. Com a dissolvents, que fan de vehicle líquid, s’ha usat l’aigua però també el vi, la cervesa o l’alcohol. Per a les tintes d’impremta, el dissolvent sol ser un greix. Finalment, l’aglutinant, que té la funció de fixar els pigments damunt el suport, sol provenir de la goma aràbiga o de les coles animals.

Per escriure, a l’antiguitat s’utilitzà el càlam de canya i a partir de l’edat mitjana es fa servir la ploma d’au. No és fins al segle xix que apareixen els portaplomes i els plomins metàl·lics que, per fi, permeten escriure sense necessitat d’estar constantment fent punta a l’estri. Tots aquests instruments són esmolats d’un extrem i tenen un tall que té la funció de retenir la tinta.

La base del sistema d’impressió posat a punt per Gutenberg als volts de 1450 es basa en la combinació de tipus —petites peces metàl·liques que incorporen una lletra o signe en relleu— per obtenir paraules, línies i textos. Per un sistema de fosa, s’obtenien múltiples tipus idèntics de cada signe, que es disposaven ordenats en unes caixes i que el caixista prenia i col·locava damunt el componedor fins a obtenir una línia. Amb aquestes línies i amb els lingots de diverses dimensions es componien les pàgines, que formaven un bloc metàl·lic compacte per anar a la premsa, on s’entintava i s’imprimia damunt els fulls.

L’enquadernació

Enquadernar consisteix a cosir els diferents fulls que formen una obra escrita per formar un bloc, i recobrir-los de diversos materials per protegir-los. Les primeres enquadernacions unien els fulls amb un cosit molt simple i es folraven amb pell animal. L’evolució dels materials i l’aparició d’obres més extenses van obligar a evolucionar el sistema de protecció amb materials i tècniques més complexes. Els cosits evolucionen i inclouen elements nous (nervis i trencafiles), que donen més resistència i faciliten la manipulació.

Pàgina composada i impresa

Pàgina composada i impresa