Malgrat la duresa de la repressió, la conflictivitat laboral va mantenir un caràcter ascendent durant aquests anys, i CCOO es va implantar en un gran nombre d’empreses de tot Catalunya. La vocació d’oposició a la dictadura va portar el nou moviment obrer a participar en les plataformes unitàries de l’antifranquisme català, i l’expressió més acabada va ser l’Assemblea de Catalunya, creada al començament dels anys setanta.
El 1970 hi va haver grans manifestacions contra el Consell de Guerra de Burgos a joves militants d’ETA. La pressió popular va contribuir a aconseguir la commutació de la pena de mort que se’ls havia imposat. Les actuacions repressives de les forces policials es van agreujar en els anys següents. Van ser assassinats, entre d’altres, Antonio Ruiz Villalba, obrer de SEAT (octubre del 1971), i Manuel Fernández Márquez, treballador de la construcció de la Tèrmica del Besòs (abril del 1973). Tots dos crims van donar peu a àmplies protestes solidàries. El mateix va passar arran del Procés 1.001 contra membres de la coordinadora general de CCOO detinguts l’estiu del 1972 a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i condemnats pel Tribunal d’Ordre Públic a duríssimes penes de presó. Els catalans Cipriano García Sánchez, José Luis López Bulla i Armando Varo González van aconseguir evitar la detenció i, fins a finals del 1975, la reorganització del conjunt de CCOO a escala estatal es va coordinar des de Catalunya.
Les últimes eleccions sindicals del franquisme, l’estiu del 1975, van veure un triomf aclaparador, en els nivells d’elecció directa de representants, de les candidatures unitàries i democràtiques (CUD) impulsades per Comissions Obreres. Les CUD contribuirien decisivament a la “ruptura sindical” amb el passat. Franco va morir el 20 de novembre del 1975, i sota la pressió popular el que semblava “ben lligat” va evolucionar cap a un sistema democràtic. Es pot afirmar que, si bé el dictador va morir al llit, la dictadura va morir al carrer. Comissions Obreres va contribuir de forma destacada a assolir aquest objectiu. A les portes de la transició a la democràcia, el sindicalisme apareixia com una força social plenament legitimada no només per a la defensa del treball, sinó també per la conquesta de les llibertats.
