Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

Imperi romà

A Roma, durant el període republicà (del segle VI a I aC), l’historiador Titus Livi, en la seva obra Ab Urbe condita, va descriure un brot epidèmic que es va manifestar al nord de Grècia l’any 412 aC, i que va arribar a Roma sense causar una gran mortaldat malgrat l’elevat nombre d’infectats.

No va ser fins a l’Alt Imperi (segles I-II dC) quan, entre els anys 165 i 180 dC, es va produir un important episodi epidèmic, conegut com a pesta antonina. A partir de la descripció de la malaltia que relata el metge Galè, es creu que el causant de l’afecció va ser el virus patogen de la verola. Es calcula que l’epidèmia va provocar la mort de 5 a 10 milions de persones, en una successió de brots al llarg de quinze anys.

Una segona epidèmia, coneguda com a pesta de Cebrià, va tenir lloc en el segle III dC (249-269). La malaltia es va manifestar primer a les províncies romanes d’Egipte, des d’on es va estendre pel nord d’Àfrica fins a arribar a la mateixa Roma. Els autors moderns no es posen d’acord en l’agent patogen que va originar la pandèmia: la verola o el xarampió. Sigui quin sigui, en poc més de vint anys, va provocar la mort d’entre 3 i 5 milions de persones. Aquesta epidèmia és considerada una de les causes de la profunda crisi del segle III, que, més endavant, va portar al declivi i la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, l’any 476.

 

«A causa de l’esclat d’una epidèmia que va produir més alarma que mortaldat, els homes van sostreure’s a les discussions del fòrum per cuidar la seva llar i atendre els familiars malalts. La pesta fou considerada menys greu del que va ser l’agitació agrària. La comunitat se’n va sortir amb poques morts, malgrat el gran nombre de casos registrat. Com sol passar, la malaltia va portar a la fam l’any següent, com a conseqüència d’haver deixat molts camps sense conrear.»

Titus Livi, historiador (59 aC – 17 aC)