Nascut de les classes altes d’ençà el segle XIX, l’ideal de l’amor romàntic suposa un canvi transcendental: l’amor i el matrimoni van junts i es posa més èmfasi en les emocions que en el plaer físic. El romanticisme exalta els ideals de la família conjugal com a garantia de l’ordre i l’estabilitat social, amb una separació absoluta dels rols de l’home i la dona, aquesta última dedicada a la bellesa, als fills i a la llar. Mentrestant, els sectors obrers qüestionaven els ideals de família conjugal demanant un amor lliure. L’ideal romàntic està àmpliament representat en la literatura, en la música, en la pintura i en la resta de les arts de l’època.

La família i la moral burgesa

La burgesia considerava la família conjugal el centre de la societat, la garantia d’una societat ordenada. En el model burgès de família, els rols masculins i femenins s’accentuaren. L’home es devia a l’exterior de la casa, als negocis, mentre que la dona havia de dedicar-se a la feminitat, a la bellesa, al sentiment i al seu rol matern, sempre en un segon pla. La moral era estricta per a les dones, que havien de cuidar en tot moment la seva reputació. Se n’exalçava, sobretot, el paper de dona-nena i de dona-mare portadora dels ideals familiars.

Amors obrers, amors revolucionaris

Mentre que la burgesia desenvolupava la idea de família romàntica, entre els obrers la família era, sobretot, una unitat de resistència. Les llargues jornades de treball d’homes, dones i nens feien difícil el sorgiment d’una «veritable» família. Amors extramatrimonials, abandonaments i dones abocades a la prostitució eren freqüents. En aquest escenari, els moviments obrers i sindicals desenvoluparen altres idees sobre la família i sobre el matrimoni, com l’amor lliure.

El matrimoni civil

La reivindicació del matrimoni civil ha estat una de les demandes fonamentals del laïcisme per apartar el matrimoni del control eclesiàstic. Al Regne Unit, el matrimoni civil va ser oficialment reconegut el 1563, però es va aplicar molt poc fins al segle XVIII. A França s’instaurà el 1792 amb la Revolució Francesa. A Catalunya només ha estat vigent entre el 1870 i el 1875 (després de la Revolució del 1868 i durant la Primera República), entre el 1931 i el 1939 (Segona República), i a partir del 1977.

La doble moral

L’ideal d’amor romàntic tenia el contrapunt en una certa permissivitat per als plaers masculins extramatrimonials. El recurs a la prostitució era freqüent per a la iniciació sexual de l’home, o per desfogar les seves passions, a costa de moltes dones amb pocs recursos que es veien obligades a exercir-la. Els carrers (com al Barri Xino de Barcelona), els bordells més refinats i els meublés eren el lloc secret de moltes relacions i plaers.

El dia més feliç

Amb el romanticisme, els rituals de matrimoni arriben a la seva plenitud. Les classes altes van reinventar els rituals que després acabaren estenent-se a tots els sectors socials. Els vestits de núvia anaren abandonant el negre que caracteritzava els casaments a la societat pagesa per convertir-se en blancs, com a símbol de puresa i també de vestit fet especialment per a l’ocasió. La núvia es convertí en la veritable protagonista de la festa. Al mateix temps, nous elements anaren incorporant-se a la festa: el pastís nupcial, el desig d’immortalitzar la cerimònia amb la fotografia i el viatge de noces.

Hollywood, fàbrica de passions

El cinema expressa, més que qualsevol altre mitjà, les passions amoroses. El cinema romàntic ha difós els grans ideals de l’amor, construint el seu argument a partir de situacions com l’amor a primera vista, els amors tràgics, els amors apassionats o els amors impossibles. Encara que tota la història del cinema ha estat plena de films d’amor (el primer petó apareixia ja el 1896 a The Kiss, de William Hesse), fou als anys cinquanta que es desenvolupà l’època daurada del cinema romàntic de Hollywood. Pel·lícules de suspens, comèdies i drames romàntics oferien models en què basar idealment les relacions amoroses quotidianes.

Amors de postguerra

A la postguerra, el model de família conjugal s’imposà i va esdevenir preponderant en totes les classes socials. Les necessitats d’incrementar la natalitat i les condicions econòmiques comportaren el retorn de la dona a la casa. Les famílies dels anys quaranta, cinquanta i seixanta es basaren en la importància del matrimoni, la separació dels rols de l’home i la dona i una forta condemna de la sexualitat extramatrimonial. A l’Espanya franquista la família conjugal era l’única admesa: són els anys de les famílies nombroses i d’una rígida moral sexual. Els amors i desamors, amb final feliç, s’expressaven en les narracions roses, en les revistes del cor i en consultoris sentimentals com el de la senyora Francis o el de Montserrat Fortuny.

All you need is love... La revolució sexual i amorosa

Als anys setanta, la família conjugal i els antics models romàntics –fins llavors regnants– començaren a qüestionar-se. Els moviments hippies i alternatius reivindicaren un amor lliure i sense constrenyiments, juntament amb una sexualitat més oberta i permissiva, que lluitava per uns drets sexuals que es van anar desenvolupant durant la transició democràtica. L’aparició de la píndola i dels anticonceptius va fer possible un control de la natalitat més efectiu i va deslligar la sexualitat de la reproducció.

S’obre la porta a unes relacions més lliures i igualitàries en la parella, amb el desig de sortir de les normes de l’amor romàntic.