La representació de l’enemic «roig»

L’enemic contra el qual es combat és senzillament el «roig». Qualsevol altre matís, pluralitat de posicions o potser fins i tot contradicció interna del bàndol republicà és simplement encoberta. A les imatges de premsa, el «roig» assumeix sovint l’aparença monstruosa d’un assassí sàdic i violent, profanador de dones i llocs sagrats. Però encara més sovint, la seva és la imatge del vençut, del presoner que ja no pot fer mal, amb un aspecte més semblant al d’un inadaptat social que d’un soldat, o bé del covard que fuig, o tal vegada d’un home a qui han obligat a anar a la guerra contra els «nacionals». En episodis com aquests també es manifesta la mesquinesa alhora que la perillositat de l’enemic. Entre els àlbums dels legionaris trobem també fotografies dels presoners, retrats dels botins obtinguts de les seves captures, la major part de les vegades al costat de soldats italians eufòrics i triomfants, mentre que les institucions polítiques i militars, que es dediquen a documentar la guerra amb fins interns, estan més interessades pels sistemes de gestió dels homes capturats.

I en darrer lloc hi ha els morts, que en canvi interessen i atrauen a tothom amb una certa morbositat. Tot i que no són gaire nombroses, les imatges que es troben són similars una mica pertot: als fons privats, als institucionals, i finalment a les pàgines dels diaris. Cossos devastats per la mort, torturats, que no estan sencers, però sempre i només dels enemics. Els companys d’armes caiguts mai no són objecte d’una mirada tan poc respectuosa. Gairebé sempre l’únic protagonista és el cadàver; ara bé, quan, inesperadament, veiem la mirada dels legionaris que topa amb aquest cadàver, aleshores emergeix tota la consternació que causa aquesta trobada aterridora.