Capitell del mestre de Cabestany

Aquest és un capitell d’estil romànic del Monestir de Sant Pere de Rodes. El tipus de decoració, amb figures humanes entre tiges,  té influència toscana mentre que els caps situats al centre del àbacs són d’estil rossellonès. L’autoria s’atribueix a Ramon de Bianya del qual sabem que és un escultor actiu al Rosselló a cavall dels segles XII i XIII i que és l’autor dels capitells del claustre del Monestir d’Elna amb similituds força evidents amb el nostre capitell de Sant Pere.

Aquest és un capitell d’estil romànic del Monestir de Sant Pere de Rodes. El tipus de decoració,  amb figures humanes entre tiges,  té influència toscana mentre que els caps situats al centre del àbacs són d’estil rossellonès. L’autoria s’atribueix a Ramon de Bianya del qual sabem que és un escultor actiu al Rosselló a cavall dels segles XII i XIII i que és l’autor dels capitells del claustre del Monestir d’Elna amb similituds força evidents amb el nostre capitell de Sant Pere.

Sant Pere de Rodes és una mostra excepcional de l’arquitectura i l’escultura romànica. Les primeres noticies documentals de  Sant Pere de Rodes són de finals del segle XI i fa referència a una petita cel·la monàstica que es disputaven dues abadies: Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasés. L’inici de l’esplendor del monestir se situa a partir del segle X, quan un noble anomenat Tassi i el comte Gausfred d’Empúries s’interessaren per Sant Pere de Rodes. Entre els segles X i XI es construí l’església que avui podem contemplar i també s’inicià la importància del monestir com a centre de pelegrinatge. La consolidació del poder i el prestigi de l’abadia se situa entre els segles XII i XIII. En aquests moments era un dels centres de poder espiritual, polític i econòmic més importants, com ho demostra les obres de gran valor artístic com la portalada del mestre de Cabestany.

Els primers indicis de decadència els trobem a partir del segle XIV causats per una sèrie de conflictes bèl·lics i epidèmies. Entre els segles XVII i XVIII el monestir viu un moment de recuperació econòmica gràcies a l’expansió del cultiu de la vinya. Poc temps després es produirà la definitiva extinció de la comunitat de monjos benedictins de Sant Pere amb la desamortització de 1835.

El monestir, un cop abandonat, va patir al llarg del segle XIX i part del XX un procés d’enrunament progressiu i una etapa d’intensa espoliació. A partir de la declaració com a Monument Historicoartístic Nacional, el 1930, s’iniciaren les primeres obres de restauració de l’edifici, que s’anaren succeint esporàdicament al llarg del segle XX. A partir de llavors, el monestir de Sant Pere de Rodes s’ha convertit en un dels monuments més visitats del nostre país.

Teresa Rodon Borràs. Conservadora del Museu d’Història de Catalunya 
Detall d'una de les fesomies masculines del capitell

Detall d'una de les fesomies masculines del capitell