Les joguines com a eina de transmissió dels rols de gènere

Joguines i gènere femení durant el franquisme

En l’imaginari col·lectiu les nenes són un reflex de les seves mares i són representades com a mestresses de casa o mares relegades a ocupacions laborals secundàries. Entre les nenes, una de les joguines que causava més sensació eren els estris i atuells de cuina petits, més coneguts com a fireta. Hi havia una gran varietat d’objectes, com ara olles, plats, culleres i cullerots i, fins i tot, altres objectes de petites dimensions que imitaven aliments de l’època i, juntament amb les nines, formaven part de l’univers infantil femení. Es tractava d’objectes que reproduïen amb la màxima fidelitat els objectes de la vida domèstica i imitaven la mare en les seves funcions i activitats, centrades en la cura de la llar i la mainada. A finals del segle XIX, les firetes van començar fabricar-se amb llauna, que era un aliatge d’acer i estany, molt més resistent, i es van deixar d’utilitzar la fusta o la terrissa. A partir dels anys trenta i quaranta, les cuinetes van incorporar els colors i es començaren a produir cuines senceres amb la seva pica, els armaris, jocs de te i cafè, olles, cassoles... La primera fàbrica de joguines de llauna de l’Estat espanyol fou la Casa Payá i va començar fent eines, setrills i altres objectes de llauna a Ibi, Alacant. A Catalunya, els precursors d’aquesta activitat van ser els anomenats «llauners de Gràcia».

Amb l’arribada de l’electricitat a les cases s’hi van introduir nous aparells elèctrics que en van elevar el confort. L’autèntic boom es va produir als anys seixanta amb la gran irrupció dels principals electrodomèstics, que van significar una revolució en les tasques domèstiques i van contribuir a alleugerir les dures feines que assumien les dones. Amb la revolució a la llar es van anar incorporant més estris i aparells de fireta perquè les nenes juguessin: planxes i posts de planxar, màquines de cosir que funcionaven de debò, rentadores, escombres, aspiradores... d’aparença molt realista i que a partir dels anys seixanta van començar a adoptar el plàstic com a matèria principal de construcció. Però una de les joguines que més agradava en aquesta dècada eren els jocs i accessoris sota la denominació genèrica de la Señorita Pepis, produïts per l’empresa barcelonina Graines, SA. Gràcies a la publicitat televisiva, la Señorita Pepis va assolir una gran popularitat i va irrompre en els anys setanta amb conjunts de jocs de perruqueria, tocadors amb maquillatge, tocadors amb bijuteria, disfresses o conjunts de costura..., en definitiva, una extensa gamma de productes ben definits per a la condició de nena. L’any 1969 el responsable de Graines, Enric Giménez i Mañanet, va crear el Club de Amigas de la Señorita Pepis. A l’interior de la caixa de cada joguina hi havia una carta on s’adjudicava a la nena propietària un número de sòcia, signada per la Señorita Pepis. El club arribà a tenir més de cent trenta-vuit mil sòcies d’entre 7 i 14 anys, edat en què eren donades de baixa.

Productes ben definits per a la condició de nena

Galeria d'imatges