Bandera estelada

La internacionalització del catalanisme

A l’estiu del 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, que es va allargar fins al 1918 a Europa. L’historiador i publicista tarragoní Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) va veure que la Gran Guerra —també anomenada Guerra de les Nacions— obria una conjuntura excepcional per modernitzar la societat europea en tots els àmbits i que desaprofitar-ho era deixar escapar el tren del progrés i la civilització. Va creure, també, que Catalunya, per diferenciar-se de la posició neutral que va prendre el govern espanyol davant de la contesa —per manca de diners i d’efectius militars moderns—, havia de mostrar una actitud favorable a la guerra, en un sentit aliadòfil.

Rovira i Virgili, per tant, va plantejar que des de Catalunya calia donar suport a França, l’imperi britànic i rus —i a partir de 1917 els Estats Units— i que, sobretot, «Catalunya ha d’aparèixer amb parer propi i pròpia personalitat davant d’aquest conflicte». L’objectiu final era que la victòria dels aliats a la Gran Guerra enfront de les anomenades potències centrals com Alemanya i l’imperi austrohongarès i otomà, vistes com a conservadores, implicaria un acte de regeneració de la monarquia alfonsina en una república. I que això duria a l’acceptació voluntària d’una solució autonomista per a Catalunya. És per aquesta raó que va manifestar la necessitat que a l’estranger es coneguessin les demandes d’autonomia catalanes.

El tarragoní tenia molt clar que «examinant la història dels moviments nacionalistes s’ha vist sempre un fet importantíssim, i és que mai cap moviment nacionalista ha triomfat sense un punt de sosteniment exterior». També que calia promoure la participació de catalans a la Legió Estrangera francesa per demostrar la participació de Catalunya en la contesa al costat dels aliats i, a la fi del conflicte, demanar el retorn polític d’aquest suport.